El comiat de Virgili

per ch'io te sovra te corono e mitrio
Purgatori, XXVII, v.142

Les darreres paraules de Virgili, Dalí, 1965

JOSEP MARIA DE SAGARRA

Comentari al cant XXVII (del Purgatori)

A: La divina comèdia. Comentaris i traducció de l'italià de Josep M. de Sagarra. Quaderns Crema, 2019.

[...] El comiat de Virgili és solemne i lapidari; un d'aquests moments de la DIVINA COMÈDIA en els quals el Dant tria i sospesa les paraules per donar-los una qualitat marmòria. Diu el Mantuà: «Has vist el foc temporal i l'etern. Has arribat a un lloc en el qual jo ja no distingeixo». És a dir «Aquí s'acaba la raó humana i comença la revelació divina»; o en altres paraules: «Passes de la filosofia a la teologia». Virgili l'ha dut «amb enginy i art»; mes ara pertoca al voler del poeta ésser el propi mentor, perquè ja ha sortit del camí penós i difícil.

Li mostra el paisatge paradisíac, i en ell li permet d'entretenir-se fins que vingui aquella que, plorant, li demanà de guiar-lo (Beatriu). Repeteix que no esperi d'ell ni signe ni paraula; ara l'arbitri del nostre poeta és, segons Virgili, «lliure, sa i recte» i no obrar segons ell fóra error, per la qual cosa pronuncia Virgili l'últim vers solemne; la consagració del Dant com a director d'ell mateix: «Per això, a tu, damunt de tu, corono i poso la mitra.» La corona representa l'autoritat temporal i la mitra l'espiritual; i la plasticitat d'aquest darrer vers sembla que adjudiqui al Dant la ciència mundana que cal al qui governa, i la llum que dóna l'Esperit Sant al qui fa de pastor d'ànimes. 

El lector s'adona de l'enorme ambició personal del Dant manifestada en aquest darrer vers. Veurem en el PARADÍS altres versos en els quals aquesta ambició arriba a produir un cert esglai, i es faria intolerable si l'obra i la transcendència del poeta no la justifiquessin en absolut. Aquí és la primera vegada, però, que el Dant s'ungeix a si mateix —fent servir Virgili de figurant— per poder dir el que més endavant dirà amb un aplom solemne i amb una autoritat inexpugnable.