Il foco che ci affina (I)

Mural de la Facultat de Lletres (Girona), obra de Narcís Comadira.

NARCÍS COMADIRA

«Il foco che ci affina. Comentari sobre el cant XXVI del Purgatori de Dante».
A: Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra. Empúries, 2011

«Ogni storia è storia contemporanea», deia Benedetto Croce, en un dels seus anomenats teoremes. Jo m'atreveixo a dir que qualsevol poesia és poesia contemporània. I això perquè sempre ens hi acostem, la llegim, amb els nostres ulls contemporanis, amb tota la càrrega d'informació i de prejudicis contemporanis, amb la sensibilitat d'ara. I és així que la veritable poesia, la «ficció expressada amb els cànons de la retòrica i la música», com tradueix Pep Gómez aquell «fictio rhetorica musicaque posita», que va escriure Dante al De vulgari eloquentia, travessa el temps i sap superar les gangues de l'època per commoure'ns als lectors d'ara i així fer-se la nostra contemporània. 

És amb aquests ulls de poeta, de poeta d'ara, que sempre m'he acostat a la Comèdia, ja des del meu descobriment del gran poema en l'adolescència, al seminari de Girona, a les classes del que va ser-me professor de metafísica, el doctor Josep Teixidor, que va posar-me al davant el primer i el cinquè cants de l'Infern i el cant XXXIII del Paradís, en italià. Ve d'allà, no en tinc cap dubte, la meva fascinació per Dante i, darrere seu, per tota la poesia italiana, a la qual he consagrat moltes hores, dedicat a la delicada feina de la traducció.

És a dir, que avui també m'acostaré a Dante i, en concret, a aquest cant XXVI del Purgatori, amb la mirada fixa en la seva contemporaneïtat poètica més que no pas en els detalls que els erudits hi saben veure. No sóc cap expert en estudis dantescos ni en literatura italiana del duecento i del trecento. I, no essent res d'això, vull creure que he estat convocat avui aquí —cosa que agraeixo sincerament, perquè sempre és un plaer passar una estona en companyia de Dante, entre experts de debò, i en aquesta casa, tan significativa per tots aquells que hem fet, d'alguna manera, d'Itàlia la nostra segona pàtria— per la meva senzilla condició de poeta. I també, sospito, perquè anch'io sono pittore.

Com a poeta, ben cert és que podien haver-me demanat que parlés de qualsevol dels cants de la Comèdia, perquè a tots hi ha autèntica poesia, però, ¿per què, pensarà algú, si també és pintor, no haver-li demanat unes impressions sobre el cant XI del mateix Purgatori, on Dante parla de l'art d'il·luminar, cita Oderisi da Gubbio i Franco Bolognese i sobretot Cimabue i Giotto?

Tot té en aquest món la seva explicació i, si no la té, ens n'empesquem alguna. Aquí va la meva:

L'any 1993, vaig pintar un mural a la facultat de Lletres de la Universitat de Girona, un antic convent de dominics, amb una església gòtica i un claustre i una sala capitular magnífics. Vaig col·laborar amb els arquitectes —Jordi Bosch, Joan Tarrús i Santi Vives— en alguns aspectes del projecte bàsic de remodelació de l'edifici. Cal dir que el convent gironí oferia grans semblances amb el dels franciscans d'Assís i, com que d'entrada vam tenir clar que havíem de modernitzar l'edifici sense trair-ne l'esperit conventual i la seva tonalitat gòtica pobra, com que qui diu Assís diu Giotto, aviat se'ns varen imposar els rosats carnals i els blaus innocents de Giotto per a l'estucat de la façana i per als paviments. I quan, ja gairebé acabades les obres, se'm va encomanar un mural per al vestíbul, també vaig girar els els ulls cap a Giotto. I vaig voler, com feien els medievals, posar una llegenda sota la pintura i no se'm va acudir res més que posar-hi el vers final del cant XXVI del Purgatori, fent una translació del foc que purifica les ànimes en el més enllà al foc de l'ascesi a què s'havia lliurat sant Dalmau Moner en aquell mateix lloc, quan era professor de l'Estudi General de Girona. Jo volia que el meu mural suggerís als professors i als alumnes de la casa la conveniència d'amagar-se en el foc de l'estudi seriós per tal d'afinar-se com a ensenyants i aprenents, i com a persones.

Aquell vers final, com tots vostès saben, diu: Poi s'ascose nel foco che li affina.

[...] Suposo que ja s'hauran dit que no faig més que donar voltes d'un cant a l'altre i que, del XXVI del Purgatori, només els n'he dit el darrer vers. Potser ara és el moment d'entrar-hi i veuran que tot el que els he anat dient fins aquí explica coses que tot seguit veurem.

El cant té 49 tercets encadenats més el vers que tanca la filera, que és precisament el vers que els he citat: Poi s'ascose nel foco che li affina. O sigui que són en total 148 versos. D'aquests, n'hi ha 8 escrits en llengua d'oc. És l'única vegada que Dante, en tota la Comèdia, fa servir una altra llengua vulgar. Ens trobem en el cercle setè del Purgatori, on purguen les seves faltes els luxuriosos. Aquests es desplacen entre les flames en dues corrues que caminen en sentit contrari: la dels luxuriosos heterosexuals i la dels homosexuals. Entre els primers, Dante es troba amb aquell que fou el precursor del dolce stil nuovo, Guido Guinizzelli, aquell de qui ja ens ha dit que l'altre Guido, el Cavalcanti, li ha pres la gloria de la lingua. (De Guido Cavalcanti i de com apareix a la Comèdia, ja en parlarem després, perquè per fer-ho ara hauríem de tornar a sortir del cant XXVI i anar al cant X de l'Infern.)

O sigui que, entre aquelles fileres de luxuriosos, entre la dels que Dante diu que el seu pecat era hermafrodita, hi trobarà l'espectre de Guido Guinizzelli, i aquest li assenyalarà l'espectre d'Arnaut Daniel. Abans, però, hi ha la descripció d'aquestes fileres d'espectres penitents i aquella imatge tan cavalcantiana, per cert, del corpo fittizio. Vegem el famós sonet de Cavalcanti a què em refereixo:

Tu m'ài si piena di dolor la mente

che ll'anima se'n briga di partire

e li sospir che manda il cor dolente

dicono agli occhi ch'e' non pò sofrire.

Amor, che lo tu'grande valor sente,

dice: «E' mi duol ch'e' ti conven morire

per questa bella donna, che neente

par che Pietade di te voglia audire».

Io vo come colui ch'è fuor di vita,

che pare, a chi lo sguarda, ch'omo sia

fatto di rame o di pietra o di legno,

che si conduca sol per maïstria

e porti nello core una ferita

che sia com'egli è morto aperto segno.

Els llegeixo la traducció que vaig fer d'aquest sonet de Cavalcanti, publicada a la meva antologia de poesia italiana del 1985, i veuran com al vers 10 faig servir l'expressió de Dante d'aquest cant XXVI per qualificar aquest home cavalcantià, fet d'aram o de pedra o bé de fusta.

Tu m'has omplert la ment tant de dolor,

que l'ànima s'afanya per partir,

i els sospirs que tramet el cor en plor

mostren als ulls que ja no pot sofrir.

Amor, que gran estima té per tu,

diu:  «Em dol que ara t'hagis de morir

per dona tan cruel, que ella ningú

que implori pietat no vol sentir».

I jo vaig com aquell que no té vida,

que sembla, a qui l'esguarda, home fictici,

fet d'aram o de pedra o bé de fusta.

Que es condueix només per artifici

i porta al fons del cor una ferida

que és de la seva mort la marca justa.

Doncs bé, aquestes ombres penitents s'adonen que Dante no és, com ells, un home fictici, és a dir, un espectre, sinó que té un cos real, un cos que «fa paret al sol».

Questa fu la cagion che diede inizio

loro a parlar di me; e cominciarsi

a dir: «Colui non par corpo fitizzio»;

Les ombres s'acosten al poeta, vigilant, però, de no sortir de les flames, i li demanen:

Dinne com' è che fai di te parete

al sol, pur come tu non fossi ancora

di morte intrato dentro da la rete».

Dante no és mort, és viu, i això cal que ho manifesti i ho remarqui, perquè té una importància cabdal en tot el poema. I aquí, en aquest cant en què, de fet, parla de poesia, cal que ho recordi, perquè la poesia és cosa dels mortals, que no dels morts.

Io, che due volte avea visto lor grato,

incominciai: «O anime sicure

d'aver, quando che sia, di pace stato,

non son rimase acerbe né mature

le membra mie di là, ma son qui meco

col sangue suo e con le sue giunture.

Quinci sú vo per non esser piú cieco;

donna è di sopra che m'acquista grazia,

per che 'l mortal per vostro mondo reco.

«Donna è di sopra...», és a dir, Beatriu, aquella que representa allò que, com veurem, Cavalcanti menystenia. Després, Dante els pregunta qui són ells i qui són els d'una altra filera d'esperits que s'acosta. El que parla amb el poeta li diu que es tracta d'homosexuals i que, amb la vergonya que tenen, fan que el foc encara cremi més:

e aiutan l'arsura vergognando.

El que parla, però, és, com ja hem vist, un dels hermafrodites, dels que s'uneixen amb un altre cos amb el qual constitueixen un únic cos, que té els dos sexes. I diu a Dante que, si vol saber qui són, no li dirà els noms dels que purguen en aquella filera. Només li dirà el seu. En aquest moment, el poema entra en l'autobiografia de Dante, i l'expectació creada pel poeta serveix brillantment per introduir un nom estimat. Ara ja, i fins a la fi del cant, només es parlarà de poesia.

Farotti ben di me volere scemo;

son Guido Guinizzelli, e già mi purgo,

per ben dolermi prima c'ha lo stremo».

Ara, aquí, Dante s'emociona i, prenent com a símil l'emoció de dos fills que reconeixen la seva mare, que havia estat condemnada a mort, i la salven del patíbul —es tracta de la història de Licurg, que en el cant XXII del Purgatori, el poeta Estaci ens ha explicat—, declara que la seva emoció és així de gran perquè Guinizzelli és el seu pare poètic i pare també dels que són millors que ell en l'ús de les formes amoroses, dolce e leggiadre. No hem d'entendre que Dante diu que siguin millors que ell en tot. Ell està fent una altra poesia més alta i ja ha deixat aquells afanys de joventut.

quand 'io odo nomar sé stesso il padre

mio e de li altri miei miglior che mai

rime d'amor usar dolce e leggiadre;

e sanza udire e dir pensoso andai

lunga fiata rimirando lui,

né, per lo foco, in là piú m'appressai..

Poi che di riguardar pasciuto fui,

tutto m'offersi pronto al suo servigio

con l'affermar che fa credere altrui.

Guinizzelli s'estranya de la devoció de Dante i li pregunta:

Ma se le tue parole or ver giuraro

dimmi che è cagion per che dimostri

nel dire e nel guardar d'avermi caro».

Guinizzelli veu en les paraules i en la mirada de Dante que aquest se l'estima. Dante contesta:

E io a lui: «Li dolci detti vostri,

che, quanto durerà l'uso moderno,

faranno cari ancora i loro incostri».

L'uso moderno: mentre duri el fet d'escriure en llengua vulgar. Guinizzelli, modest, desvia la lloança de Dante i li assenyala una altra ombra de la comitiva:

«O frate», disse, «questi ch 'io ti cerno

col dito», e additò un spirto innanzi,

«fu miglior fabbro del parlar materno.

Versi d'amore e prose di romanzi

soverchìo tutti; e lascia dir li stolti

che quel di Lemosí credon ch'avanzi.

Guinizzelli es refereix a un gran poeta occità, Arnaut Daniel, i diu d'ell que va ser el millor artífex  del parlar matern. Segons Dante, el parlar matern és aquell que s'aprèn de la mare i es contraposa al llatí, la gramàtica del qual s'aprèn a l'escola. En aquest cas es tracta de la llengua d'oc. Guinizzelli, a més, aprofita per desqualificar un altre poeta occità, Giraut de Bornelh, tractant d'estúpids els qui l'avantposen a Daniel. Dante va aprofitant els diferents passos de la Comèdia per anar establint les seves qualificacions poètiques. I encara, Guinizzelli, és a dir, Dante, no s'està de dir que igual d'estúpids són els que avantposen Guittone d'Arezzo i els seus seguidors als poetes del dolce stil nuovo.

Finalment, Guinizzelli, demana a Dante que, quan arribi al claustre on Crist és l'abat, li digui en nom seu un parenostre, però no pas un parenostre sencer, sinó el que convé a l'estat d'aquells que ja no poden pecar més.. És a dir, sense el et ne nos inducas in tentationem.

Or se tu hai sí ampio privilegio,

che licito ti sia l'andare al chiostro

nel quale è Cristo abate del collegio,

«falli per me un dir d'un paternostro,

quanto bisogna a noi di questo mondo,

dove poter peccar non è piú nostro».

Llavors, Guinizzelli s'esmuny dins del foc, com un peix cap al fons de l'aigua.

Ara el cant arriba al seu final, amb el discurs preciós d'Arnaut Daniel, que Dante escriu en llengua d'oc, fent diverses referències a poemes occitans.

El cominciò liberamente a dire:

«Tan m'abellis vostre cortes deman,

qu 'ieu bo me puesc ni voill a vos cobrire.

Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;

consiros vei la passada folor,

e vei jausen lo joi qu' esper, denan.

Ara vos prec, per aquella valor

que vos guida al som de l'escalina,

sovenha vos a temps de ma dolor!».

Poi s'ascose nel foco che li affina.