Il foco che ci affina (II i final)

NARCÍS COMADIRA
«Il foco che ci affina. Comentari sobre el cant XXVI del Purgatori de Dante».
A: Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra. Empúries, 2011

Feta aquesta lectura ràpida del cant XXVI, per tal de veure'l una mica en la seva totalitat, voldria fer algunes consideracions puntuals per indicar que sota un cant aparentment senzill s'hi amaguen complexitats de moltes menes, tal com és habitual en Dante, cosa que fa del poeta i de la Comèdia un inacabable fons de lectura i de discussió. No em vull perdre, però, en coses que no conec suficientment, sinó que, com sempre fa Dante, vull fer anar l'aigua al meu molí, que no és altre que el de veure la modernitat del poeta florentí, la seva contemporaneïtat amb nosaltres.

No és pas estrany que T.S. Eliot, cansat de les deliqüescències del simbolisme, s'aferrés a Dante com a taula de salvació. The Waste Land és un text que deu molt a Dante i a la Comèdia, em sembla, per tal com és també, en general, un text de foraviament nel mezzo del camin. A Dante, el foraviament és personal, tot i que causat també per les circumstàncies polítiques. A Eliot, sembla que és primordialment general, provocat per la desfeta de la Primera Guerra Mundial. Però un poeta no el fan pas només les circumstàncies sinó també l'ambició moral i la literària i aquesta ambició té molt a veure amb la tècnica. Si Dante, per superar les rimes dolce e leggiadre, passa per l'exercici de les pietrose, i per això fa dir a Guinizzelli  —autor de rimes dolces— que el millor artífex és Arnaut Daniel, autor molt més pedrós, ho fa, és clar, per indicar que el camí cap a la superioritat poètica, aquell vol d'àliga a què Dante aspira —i per això diu que farà  fora del niu, un niu d'àligues, els dos Guido—, passa per la duresa pedregosa que té en Daniel un exemple. Però l'àliga és un ocell de visió aguda i el projecte de Dante és, evidentment, de visió. De visió de la divinitat, precisament, és a dir d'allò més gran que pugui ser donat als humans.

No sé si Eliot aspira a aquesta visió d'àliga, el que sí que és clar és que aspira a una poesia seriosa que doni una visió del seu temps. I potser quan dedica el seu poema sobre l'exhauriment de la terra a Ezra Pound, amb la qualificació de il miglior fabbro, que com hem vist surt d'aquest cant XXVI del Purgatori, està fent la mateixa operació que fa Dante respecte a Arnaut Daniel. Eliot potser reconeix la mestria tècnica de Pound, però es reserva per a ell la poesia més alta, la de la visió.

I  què millor que seguir les tècniques dantesques per veure d'aconseguir les alçades del florentí. Vegem-ne algunes. 

Una de les principals és l'ús de paratextos, de collages, de citacions, de fragments dialogats. Aquesta construcció del poema sacro a què aspira Dante es fa mitjançant un fil narratiu en què cal distingir el Dante auctor del Dante personatge, que es posa al nivell dels altres personatges, amb els quals dialoga, als quals l'auctor imposa, és clar, les opinions que ells profereixen, però que, en definitiva, són les del poeta.

Alguns exemples d'inclusió d'històries en aquest cant XXVI podrien ser la del mite de Pasífae, que ja ha citat a l'Infern XII, la història de Cèsar i la intimitat amb Nicomedes, rei de Bitínia, i la de Licurg, que Dante cita segons el poeta Estaci, personatge també de la seva Comèdia, al qual encarrega el magnífic text sobre la generació humana al cant XXV del Purgatori. I això a part de la història literària contemporània seva, que Dante es preocupa especialment d'anar confegint per tal de situar-se ell en el lloc preeminent a què aspira i que realment aconsegueix.

Que, en aquest cant XXVI, Dante faci dir a Guinizzelli que el seu pecat és ermafrodito ho hem d'entendre, en un primer nivell, com que ha pecat en excés de luxuria segons natura. Però també ho podem entendre com una indicació que les rime dolce e leggiadre condueixen a un excés de sensualitat irracional que condueix a aquella identificació monstruosa d'home i dona, a la consecució d'un sol cos amb els dos sexes. Doble pecat, per tant, de Guinizzelli, pecat carnal, pel qual purga, i pecat literari, pel qual també ha de purgar i que el farà fora del niu de les àligues.

[...] Segurament que és aquest gust per la inclusió de textos d'altri, citats, manipulats o paròdics, aquest gust per deixar transparentar històries i coneixements, per introduir-les o només veladament presentar-les, aquest gust per calcar formes provinents d'altres poemes, aquest gust pel paratext i el palimpsest, per la transversalitat genèrica, per la narració travessada de diàleg, il·luminada per esclats d'un lirisme arravatat, per la claredat gramatical i la propietat lèxica, segurament és aquest gust el que va donar les pistes a Eliot per al seu famós poema i que fa que els poetes d'ara el puguem llegir com a un contemporani.

I la història del miglior fabbro també ens és particularment exemplar, i amb això torno al cant XXVI del Purgatori, perquè la pregunta que cal que ens fem els poetes d'ara és: n'hi ha prou amb ser el miglior fabbro? Per als que encara no arribem a ser bons artífex, Dante ens pot semblar excessivament exigent, quan ens indica que encara hi ha un pas més, el de la visió de l'àliga. Ell sap que, en aquesta seva Comèdia, això es fa realitat. I sap que aquesta realitat és capaç de commoure el lector.

La inspiració que el poeta significa, posa en signes, es manifesta de forma pletòrica en aquell passatge del cant V de l'Infern, tan conegut, el de Francesca de Rimini, en el qual Dante aconsegueix de forma exemplar significar una història que el commou i commoure'ns als lectors. I això ho aconsegueix amb una hàbil mescla d'aquests recursos als quals m'he referit ja. Narració i diàleg, imatges memorables, paròdia, exactitud lèxica, i la que segurament és l'elipsi més potent i prodigiosa de tota la literatura. En aquest fragment sembla que parodiï el dolce stil nuovo per indicar la perillositat de la situació de Francesca i Paolo. De fet, parodia el seu passat juvenil dins un context d'una altra mena, com per dir-nos que ha arribat a trobar una poesia més forta, la que està fent ara, tan forta que vol que sigui per a nosaltres com aquell llibre que els dos amants llegien i que els va dur a la perdició. Vol que, a nosaltres, el seu llibre ens dugui a la salvació.

No em resigno a no llegir aquest fragment. Parla Francesca de Rímini:

Siede la terra dove nata fui

su la marina dove 'l Po discende

per aver pace co' seguaci sui.

Amor, ch'al cor gentil ratto s'apprende,

prese costui de la bella persona

che mi fu tolta; e 'l modo ancor m'offende.

Amor, ch'a nullo amato amar perdona,

mi prese del costui piacer sí forte,

che, come vedi, ancor non m'abbandona.

Amor condusse noi ad una morte.

Caina attende chi a vita ci spense».

Queste parole da lor ci fur porte.

En aquest punt, Dante se sent alhora trist i ple de pietat, però la curiositat li vol fer saber com va anar tot plegat:

Ma dimmi: al tempo d'i dolci sospiri,

a che e come concedette amore

che conosceste i dubbiosi disiri?».

E quella a me: «Nessun maggior dolore

che ricordarsi del tempo felice

ne la miseria; e ciò sa 'l tuo dottore.

Ma s'a conoscer la prima radice

del nostro amor tu hai cotanto affetto,

dirò come colui che piange e dice.

Noi leggiavamo un giorno per diletto

di Lancialotto come amor lo strinse;

soli eravamo e sanza alcun sospetto.

Per piú fiate li occhi ci sospinse

quella lettura, e scolorocci il viso;

ma solo un punto fu quel che ci vinse.

Quando leggemmo il disïato riso

esser baciato di cotanto amante,

questi, che mai da me non fia diviso,

la bocca mi basciò tutto tremante.

Galeotto fu 'l libro e chi lo scrisse:

quel giorno piú non vi leggemmo avante».

Suposo que deuen haver notat les tres vegades que Dante comença un vers amb la paraula Amor, un incipit, sobretot el primer, «Amor, ch'al cor gentil ratto si prende», decididament paròdic de l'estil nou. Potser en aquesta indissolubilitat de la parella d'amants, convertits per obra de la lectura desviada en un sol cos monstruós hermafrodita, cal veure-hi ja una anticipació del pecat poètic de Guinizzelli i de la perillositat moral, i poètica, que rau en les rime dolce e leggiadre del dolce stil novo.

Cal remarcar que el poema aquí es fa doblement narratiu. El poeta Dante narra, en el seu poema, el que li narra Francesca al Dante personatge, en un episodi de poesia dialògica. I ja els he fet remarcar el «dirò come colui che piange e dice», escrit sobre la plantilla que seguirà més exactament Arnaut Daniel al cant XXVI del Purgatori, com hem vist. És a dir, una suma de recursos per tal de posar en signes la inspiració. Inspiració que el commou i que aconsegueix que es commogui a tots. El poder de l'escriptura és aquí mostrat amb una claredat resplendent.

Arrabassat per la inspiració, Dante no ha desdenyat ni Virgili ni Beatriu, no s'ha volgut quedar en els versos amables de la joventut. I després de l'esforç pedregós de l'escriure clos —el seu desert formal, el foc que l'afina com a poeta— arriba a la visió superior d'una poesia clara, rica i profunda, que sap utilitzar-ho tot, que flueix a través del temps, que ens és aquí com a model i exemple i que brilla encara, tant o més que il sole e l'altre stelle.

I amb això acabo, i torno al vers final del cant XXVI del Purgatori. És veritat que Dante es refereix al foc purificador de les ànimes, però, com he dit, jo vaig desplaçar aquest foc, en el meu mural, cap a significar el foc de l'ascesi, de l'estudi, de la preparació. I és amb el mateix sentit que he posat aquest foc en el títol d'aquest meu comentari d'avui, però especialment destinat als poetes. I no ho trobo pas excessivament foraviat, atès que Dante, en aquest cant i en altres llocs de la Comèdia, com hem vist, ens parla de poetes, i ens alliçona sobre el que ha de ser la veritable poesia, ens fa veure l'esforç que li cal...L'ambició, l'exigència continuada, l'estudi, l'estar oberts a la inspiració i el continu preparar-nos per significar-la, aquest és el foc que ens afina com a poetes. Il foco che ci affina.

Ara, doncs, jo, com va fer Arnaut Daniel, callo i m'hi amago.

Res més. Moltes gràcies.

Conferència pronunciada a la Societat Dantesca de Barcelona.