Matilde de Magdeburg

Els treballs del beguinatge de Mechelen (Bèlgica). Anònim, segle XVII.

VIQUIPÈDIA

Beguines

Les beguines (o rescluses en català antic) eren les dones que van protagonitzar un moviment social i religiós sorgit a les darreries del segle XII a tot Europa. Eren dones, soles o en grup, que portaven una vida religiosa al marge de les estructures eclesiàstiques i familiars de l'època; dones independents de qualsevol autoritat masculina, fins a un extrem desconegut a l'època. Eren laiques i religioses al mateix temps, difícils de definir pels seus contemporanis, que també les denominaven «mulieres sanctae». Unes comunitats masculines similars es van formar paral·lelament anomenades begards.

VIQUIPÈDIA

Matilde de Magdeburg

Mechthild de Magdeburg (regió de Hefta, 1207- ca. 1282) fou una monja beguina alemanya, mística, escriptora i filòsofa medieval. Monja beguina de gran cultura, des que era petita va tenir visions, que el seu confessor li va instar a escriure, atribuint-les a un missatge diví. Aquest és l'origen de la seva obra magna, Das fließende Licht der Gottheit, dividida en set llibres de gèneres diferents, on explica poèticament la seva visió de Déu.

Influïda per l'amor cortès en la llengua viva i les descripcions passionals, narra com cerca la unió amb Déu fins i tot en els moments de màxima llunyania, i com aquesta divinitat li respon, ja que la seva presència és arreu. Anticipa amb aquesta idea el pensament místic barroc, influint en les seves imatges, especialment en l'anomenada "nit fosca de l'ànima", moment on el creient se sent sol i abandonat en no percebre signes de Déu. L'anhel d'unió amorosa prové del Càntic dels Càntics.

Inclou referències cultes i una descripció de l'infern, el purgatori i el cel com a mons graduals que alguns estudiosos han vist com una de les possibles influències de l'estructura de La Divina Comèdia, si bé la concepció de Dante difereix de la de Mechthild. Condemna especialment els cristians que s'allunyen dels bons costums, per sobre dels infidels, amb menys responsabilitat per no conèixer tant el missatge de Jesús, una visió moderna que no era freqüent a una època marcada per un fort antisemitisme.

És venerada com a santa per l'Església d'Anglaterra (commemorada el 19 de novembre) i l'Església Evangèlica d'Alemanya (el 26 de febrer), i com a venerable per l'Església Catòlica (amb festivitat el 15 d'agost).

ELENA BOTINAS

JULIA CABALEIRO

M. dels ÀNGELS DURAN

Les beguines. La raó il·luminada per Amor. Abadia de Montserrat, 2002.

La mediació entre dues ribes, la del món terrenal i la del Més Enllà, és molt present en l'obra de Matilde de Magdeburg, que mostra un gran efecte i compassió vers les desconegudes ànimes del Purgatori, a les quals, colpida pel seu dolor «he d'apagar la set amb la sang del meu cor». Matilde demana Déu d'alliberar aquestes ànimes i Ell, commogut, li concedeix que en rescati mil; angoixada per les altres li pregunta què els passarà, ja que «així, malmeses, no podran anar mai al Teu regne». Aleshores Déu li aconsellà: «Tu has de banyar-les en les llàgrimes de l'amor que ara flueixen dels ulls del teu cos». Aquestes llàgrimes d'amor de Matilde van formar una gran conca, i «Allà dins les ànimes s'elevaren i feren el bany en l'amor lluminós com el sol».

És precisament en aquest passatge que alguns estudiosos de la seva obra han cimentat l'opinió que Matilde pot ser la Matelda que Dante descriu a la Divina Comèdia: la Matelda que al Paradís terrestre condueix les ànimes vers l'aigua que els retorna la memòria del bé que han fet.

Efectivament, a Purgatori, Cant XXVIII, un cop acabat l'itinerari de les penes i els sofriments, Dante arriba al bosc edènic, a l'entrada del qual el riu Leteu li tanca el pas; la primera persona que trobarà en el Paradís, a l'altra banda del riu, és una bella dona solitària que cull flors. Ella és qui li farà de guia i l'ajudarà a passar el riu. Dante no ens diu el seu nom fins al cant XXXIII, vers 118, en què la seva estimada Beatriu li diu Matelda. Sobre ella, Josep M. de Sagarra escriu: «Pel que farà aquesta dona li podem atribuir una representació de la vida activa perfecta, tal com era en el Paradís terrenal. Aquesta activitat serà moral i fins intel·lectual, perquè ella aclareix tots els dubtes i preguntes del poeta». Matelda li explica el que són els dos rius del Paradís: Lete i Eunoé, l'un produeix l'oblit dels pecats i les misèries; l'altre, desperta la memòria del bé. Al Cant XXXIII, Matelda s'encarrega de fer passar el riu a Dante i d'immergir-l'hi per fer-li engolir l'aigua de l'oblit:

Fins al coll va ficar-me dins del riu,

i, per darrere, sobre l'aigua em tiba

amb braç, com llançadora, llest i viu.

...

Els braços aleshores ella obrí;

M'agafà el cap i al riu em submergia,

I tant, que més d'un glop vaig engolir.

Pur., Cant XXXIII, v. 94-96 i 100-102