El cant XXXII

Beatrice, Odilon Redon, 1897

JOAN F. MIRA
Dante Alighieri. Divina Comèdia. Traducció, introduccions i notes.
Proa, 2000.

No podia durar gaire estona, aquest embadaliment contemplatiu del poeta davant de l'esplendor de Beatriu: encara queda molt per veure i per aprendre. Les nimfes-virtuts criden l'atenció de Dante, el qual observa que la processó ha començat a maniobrar per tornar-se'n pel mateix camí, cap a llevant, de cara al sol-Déu. Amb alguna sorpresa, veiem que Estaci reapareix al costat de Dante, i aquest, amb el poeta llatí i amb Matelda, van al costat del seguici fins a un misteriós arbre nu i pelat, on el griu-Crist lliga el carro de l'Església. Beatriu, que ja ha baixat a terra, seu al peu de l'arbre —que mentrestant, amb el contacte del griu biforme, ha rebrotat amb flors i fulles noves!—, a manera de guardiana del carro. Però al carro-església li espera una història ben agitada, que es desenrotlla com una sèrie de visions al·legòriques davant dels ulls de Dante: les persecucions als primers cristians, el perill de les heretgies, l'islam que arrancarà fins i tot un tros de carro...L'amenaça més gran, però, ve d'una intenció possiblement bona i sana: la donació de Constantí, a partir de la qual l'Església es cobreix ràpidament de les «plomes» del poder i de la riquesa, fins a arribar, en la corrupció dels temps presents, a presentar-se com encarnació monstruosa dels malsons de l'Apocalipsi: al carro li ixen per tots els costats caps amb banyes, i apareix, asseguda al capdamunt, la puta sense vergonya. Dante, tal com li ha manat Beatriu, ho observa tot per tal de poder-ho escriure després, que és del que es tracta.

Federico Zuccari, entre 1686-88