El cant XXXIII

Dante e Beatrice nel paradiso terrestre, Ruggero Focardi, 1901

JOAN F. MIRA
Dante Alighieri. Divina Comèdia. Traducció, introduccions i notes.
Proa, 2000.

Ha desaparegut la visió alliçonadora i terrible, i Dante, ja lliure de la memòria del pecat, acompanya Beatriu, Estaci, Matelda i les donzelles-virtuts, caminant tots en direcció al riu Eunoè, el que aviva la memòria del bé. Beatriu, ja menys severa —en el seu paper d'encarnació de la teologia i de la fe, sense deixar de ser ella mateixa— li diu a l'amic que s'afanye, que vinga al seu costat, que vol que l'escolte atentament quan ella li parle, i que, ja que passegen junts, per què no li fa alguna pregunta. El pobre enamorat s'ha quedat gairebé sense veu, i a penes pot articular alguna frase per indicar només que ella ja sap en quin estat es troba. Però Beatriu no es mostra gens receptiva a les emocions, sinó que descabdella una enigmàtica profecia —no tan enigmàtica, en realitat— sobre les imminents desgràcies de l'Església, i sobre l'arribada d'un salvador que ha de renovar l'ordre destruït. Mentrestant, han arribat als límits d'un paratge boscós, d'ombres espesses: la part més profunda del paradís terrenal on, segons es desprenia dels relats de la Bíblia i era la creença general del temps, hi havia les fonts dels rius Tigris i Èufrates. En tot cas, ací hi ha una font, de la qual ixen dos rius que se separen, i Matelda (ací apareix per fi el seu nom) porta Dante cap al segon bany de la jornada, en el riu dels «bons records» i de la renovació i purificació finals. Ara, net, renovat i renascut, ja està en disposició de pujar a les altes estrelles, les mateixes que havia vist, remotíssimes, quan va eixir de l'infern.

👉 Llegiu també: L'aigua de l'infern.