De les narracions protagonitzades per personatges que retornen d'una guerra a un lloc que ja no existeix

JOSEP GIRÓS
Teoria de gèneres. Una aproximació pràctica.
La segona perifèria, 2026. P. 68

Ulisses, que després de guerrejar a Troia i vagarejar per mitja Mediterrània, retornà a una Ítaca que potser tenia poc a veure amb l'Ítaca que recordava i anticipava. I aquest no és un tema menor, aquest fer convergir passat i futur en un present impossible, aquest voler identificar el que recordem amb allò que esperem retrobar. Però el temps, ai las!, passa, i sigui lineal o cíclic, un o divers, circular o el·líptic, panta rei, que diuen que digué el savi d'Efes.

Malgrat l'evidència, entenc que se'm pugui retreure que Ítaca encara existia quan Ulisses retornà, que el seu palau alt de sostre encara es trobava dempeus, viu el pare, viu el fill i viva la dona. Si fins i tot Eumeu, el seu porquerol, continuava engreixant porcs per a gaudi dels pretendents que se li menjaven la hisenda. Sí, d'acord, tot això semblava cert, però el tema del retorn no només és que hom retorna a un indret que ja no és el que era, sinó que aquell qui hi retorna ja no és aquell que en va marxar, i disculpin l'obvietat. De fet, aquest seria un dels temes habituals del nostos (νόστος) grec, i no per res nostos, que es podria traduir com a 'retorn a casa', és l'arrel que amb l'afegit àlgos (ἄλγος), que es pot traduir com a 'dolor' o 'sofriment', acaba formant la paraula nostàlgia. Nostàlgia en tant que dolor que produeix la impossibilitat d'un veritable retorn, atès que, de moment, la vida és un viatge només d'anada.

Per això aquest gènere és tan versàtil, tan complet, tan llaminer, perquè permet que en una sola narració ens trobem un personatge que camina —o que navega—, és a dir, un personatge que observa i reflexiona al llarg de tot el camí de tornada, però també un personatge que recorda i anticipa el que espera i desitja trobar o retrobar, i, més important, un personatge que ja no és qui creu ser, circumstància que interpel·la absolutament tothom. O és que potser vostès són aquell que creuen ser?