El cant XXXI

Tiburzio 'Ezio' Anichini, 1918

 

JOSEP MARIA DE SAGARRA

Comentari al cant XXXI (del Purgatori)

A: La divina comèdia. Comentaris i traducció de l'italià de Josep M. de Sagarra. Quaderns Crema, 2019.

Beatriu exigeix la confessió del Dant, girant-li el parlar, com una espasa, ara de tall i ara de punta, i li mana que digui si és veritat o no tot allò de què ella l'acusa. La confusió del Dant és tanta, que li escapa un «sí» dels llavis, que, més que entendre'l pel so, cal veure'l pel gest de la boca.

I després ve l'explosió dels plors i dels sospirs.

Beatriu insistirà encara amb preguntes doloroses. «¿Què és el que t'apartà de mi i del meu desig que t'inclinava al bé?», li diu en síntesi. I el Dant li respondrà que les coses terrenals, un cop fou ella morta, desencaminaren els seus passos. Satisfeta ella de la confessió, convé que el procedir del Dant giri el tall contra la mola  —realista imatge del treball d'un esmolet—, és a dir, endolceixi la severitat del Jutge, perquè, oscant el tall de l'arma, aquesta no serà tan feridora. Però encara el vol més avergonyit, i li presenta la imatge bellíssima del seu cos colpit per la mort, i no comprèn com el Dant, després de veure que allò tan perfecte també era passatger, anà darrere de vanitats, i cita una joveneta. El renya copiosament, manifestant-li que calia que hagués mirat al Cel i seguit les traces d'ella, i el compara a un ocell que ja ha fet la muda i no ha de caure a la trampa com un novell qualsevol. Aquesta imatge de l'ocell és bíblica: «Frustra iacitur rete ante oculos pennatorum» (Prov. I, 17).

El Dant, més confós encara, resta ple de vergonya, com un infant que ha fet una malesa i davant de la reprensió no gosa aixecar el cap. «Alça la barba», li diu Beatriu; i ell, per obeir-la, ha de fer un esforç més gran que el que, en desarrelar un roure, fa el mestral, o vent de la terra de Jarba; és a dir, el vent austral que ve de l'africana Líbia, de la qual fou rei Jarba, enamorat de Dido (Aen. IV, 196). I diu que comprengué el verí de la indirecta quan, en lloc d'anomenar la cara, Beatriu anomenà la barba, com si volgués ella significar-li que ja no és cap criatura per adoptar aquella actitud covarda de prémer la barba contra el pit. En veure-la de nou, girada de cara al griu, li sembla més bella que mai, i, d'admiració i de remordiment, el poeta es desmaia.

I ara, en tornar ell en si, trobem de nou Matelda, la dona bella, que és qui s'encarrega d'agafar-lo, de fer-li passar el riu Leteu, i d'immergir-lo, cap i tot, per a fer-li engolir l'aigua de l'oblit. Mentre dura la immersió se sent el cant de «Asperges me hyssopo, et mundabor; lavabis me, et super nivem dealbabor». És el salm I, que canta el sacerdot en l'ofici de difunts, llançant aigua beneita amb el salpasser. Aquí manifesta l'absoluta purificació del Dant.

Un cop sortit del Leteu, és conduït a les quatre dones que representen les virtuts cardinals, les quals li parlen per primer cop:  «Aquí som nimfes i en el cel estrelles; i abans que Beatriu nasqués, ja vàrem ésser destinades a servir-la.»

Recordem que en el cant primer del Purgatori hem vist quatre estrelles meravelloses que eren precisament aquestes quatre virtuts. En dir ara elles que abans del naixement de Beatriu ja foren destinades al seu servei, entenem nosaltres que, essent Beatriu símbol de l'autoritat de l'Església i guardiana de la veritat revelada, les quatre virtuts manifesten que en el temps dels gentils preparaven la vinguda del Cristianisme.

Cadascuna d'elles cobreix el poeta amb el seu braç, perquè, com diu el comentarista Cristophoro Landino, «el braç de la justícia guarda l'home de la injustícia, la prudència de l'estultícia, la fortitud de la timidesa i la temprança de la sensualitat».

Les quatre virtuts diuen al Dant: «Portarem els teus ulls davant l'alegre llum; però t'endinsaran més en ella les tres d'allà que miren més profundament»; és a dir, les tres virtuts teologals, per les quals arriba la veritat revelada. I tot seguit afegeixen:  «Obre bé la vista: t'hem dut davant les maragdes des de les quals Amor t'engegà les seves armes.»

En presència de Beatriu, mil desigs d'amor es desvetllen en el poeta, que es meravella de veure com el griu és emmirallat en els ulls de Beatriu, ara en la forma d'àguila, ara en forma de lleó.

Mentre el Dant es nodreix d'aquest aliment, que «saciant no fa perdre la set» —recordem el cuanto más se goza más renace, de fray Luis—, les virtuts teologals, dansant i cantant alhora, se li acosten i imploren de Beatriu que giri els ulls al Dant i, llevant-se el vel de la cara, mostri la seva «segona bellesa» —jo he traduït «segona mel»—; la primera són els ulls, la segona, la boca.

I ara el Dant diu, per condensar en un sol vers tota la meravella de la seva visió: "Oh resplendor de viva llum eterna!" I tot seguit finirà el cant amb la màxima tensió de la seva musculatura lírica: «¿Qui, encara que hagués empal·lidit a l'ombra del Parnàs, o begut en la seva cisterna, no es trobaria amb la ment impedida, si intentés reproduir-te com aparegueres allà, on, harmonitzant, el cel era fosc al costat teu, quan sense el vel et mostrares a ple aire?»

Aquesta és la versió literal dels set darrers versos, que jo, parafrasejant un punt només, però amb la màxima fidelitat que m'ha estat possible, he procurat dir en català, de manera que mantinguessin aquell patètic i directe tremolor que els volgué donar el Dant, fa més de sis-cents anys, adolorit i exiliat de la seva terra.